Aquest bloc, dedicat a Mercè Rodoreda, us servirà per elaborar l'apartat de llengua i literatura catalana del crèdit de síntesi dedicat a París.
LLOCS WEB
On vivia Mercè Rodoreda?
Et va agradar la representació de "La Plaça del Diamant" al TNC?
DIBUIX OLAYA BOLÍVAR
FRAGMENT DE LA PLAÇA DEL DIAMANT
Capítol XLIX
I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota la tribuna...La porta estava tancada. [...]
I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d'en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n'havia vist mai cap, però tenia plomes de tornasol i vaig sentir un vent de tempesta que s'arremolinava per dintre de l'embut que ja estava gairebé clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d'infern. Un crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no-res, com un esbarbat de saliva...i aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé que era...Abandonament?
I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota la tribuna...La porta estava tancada. [...]
I vaig sentir una companyia a la mà i era la mà d'en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de setí i jo no n'havia vist mai cap, però tenia plomes de tornasol i vaig sentir un vent de tempesta que s'arremolinava per dintre de l'embut que ja estava gairebé clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer un crit d'infern. Un crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de no-res, com un esbarbat de saliva...i aquella mica de cosa de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé que era...Abandonament?
DIBUIX FRANCESC GUIL
Mercè Rodoreda a París
Mercè Rodoreda va viure una temporada (1945) al número 21 del carrer Cherche-Midi (Saint-Germain-des-Près) d'una manera precària.(mapa a la part dreta del blog)
Descriu l'experiència d'aquesta manera:
A desgrat d'haver-hi viscut durant sis o set anys no conec París. Com sempre, em tanco on visc; el meu radi d'acció és limitat. I aquest radi d'acció quan vivia a la capital del món, exactament en el número 21 del carrer Cherche Midi, anava a la Plaça de la Concòrdia, per una banda, fins al Louvre, per altra i fins al Boulevard Saint Michel, amb alguna incursió fins a l'Arc de l'Estrella que baixava a peu fins a casa tot trencant cap al carrer de la Boêtie, per tal de mirar aparadors i delir-me amb coses boniques que no podria tenir mai.
I aquests passeigs són enriquidors, perquè París és una ciutat plena de vida i d'ofertes culturals de tota mena: exposicions interessants, bones pel·lícules, llibres de tot tipus...Atreta per la pintura, visita setmanalment el Louvre, el dia que l'entrada és gratuïta i obserba interessada els quadres que s'hi exposen. De vegades, els seus passos la portaven a les característiques paradetes del Sena, on s'exposen llibres vells, gravats i postals antigues.
Mercè Rodoreda se sentí, també, molt interessada pel cinema, una evasió com la lectura, que pot esdevenir font d'inspiració.
Els cafès de París havien assolit renom internacional; s'aplegaven intel·lectuals francesos d'arreu del món. A Rodoreda, quan podia, li agradava anar-hi a prendre un cafè, mentre observava els autors francesos. Sobretot l'atreia la brasserie Lipp, amb una decoració que recorda establiments modernistes barcelonins.
A més, a París hi ha amics i coneguts de la parella, i evidentment el govern de la Generalitat, la qual cosa representa no sentir-se desemparats del tot, formar part de la comunitat. Dels sense país, d'amics de la parella en són figures tan variades com Josep Carner, Rafel Tasis, Joan Puig i Ferrater, Josep Tarradellas, Jaume Agelet i Garriga...
Descriu l'experiència d'aquesta manera:
A desgrat d'haver-hi viscut durant sis o set anys no conec París. Com sempre, em tanco on visc; el meu radi d'acció és limitat. I aquest radi d'acció quan vivia a la capital del món, exactament en el número 21 del carrer Cherche Midi, anava a la Plaça de la Concòrdia, per una banda, fins al Louvre, per altra i fins al Boulevard Saint Michel, amb alguna incursió fins a l'Arc de l'Estrella que baixava a peu fins a casa tot trencant cap al carrer de la Boêtie, per tal de mirar aparadors i delir-me amb coses boniques que no podria tenir mai.
I aquests passeigs són enriquidors, perquè París és una ciutat plena de vida i d'ofertes culturals de tota mena: exposicions interessants, bones pel·lícules, llibres de tot tipus...Atreta per la pintura, visita setmanalment el Louvre, el dia que l'entrada és gratuïta i obserba interessada els quadres que s'hi exposen. De vegades, els seus passos la portaven a les característiques paradetes del Sena, on s'exposen llibres vells, gravats i postals antigues.
Mercè Rodoreda se sentí, també, molt interessada pel cinema, una evasió com la lectura, que pot esdevenir font d'inspiració.
Els cafès de París havien assolit renom internacional; s'aplegaven intel·lectuals francesos d'arreu del món. A Rodoreda, quan podia, li agradava anar-hi a prendre un cafè, mentre observava els autors francesos. Sobretot l'atreia la brasserie Lipp, amb una decoració que recorda establiments modernistes barcelonins.
A més, a París hi ha amics i coneguts de la parella, i evidentment el govern de la Generalitat, la qual cosa representa no sentir-se desemparats del tot, formar part de la comunitat. Dels sense país, d'amics de la parella en són figures tan variades com Josep Carner, Rafel Tasis, Joan Puig i Ferrater, Josep Tarradellas, Jaume Agelet i Garriga...
Tanmateix, la vida precària, plena de tensions i d'angoixa de tot tipus, sembla haver alterat la salut de Mercè Rodoreda, que té, ara, diferents i variats problemes d'estómac i de fetge. Però, també, una paràlisi al braç dret, que l'allunya de la creació literâria llarga i l'eboca a la poesia i a la pintura:
De mica en mica se'm va paralitzar el braç dret [...]. Com que no em podia sotmetre a un tractament llarg i car, vaig anar fent com si res. Els versos, sense saber escriure a màquina, els escrivia en una màquina que m'havien deixat uns amics que havien tornat a Barcelona. A l'últim el mal em va passar tal com havia vingut.
Informació extreta de Mercè Rodoreda, una biografia de Carme Arnau. Proa/ed.62